Em vaig alçar aquest matí sense massa ànims. Estava nerviosa perquè no tenia massa clar com es desenvoluparia l'assemblea de la facultat. Havia quedat amb Araks davant del rectorat per a passar per registre unes cosetes i després panfletear a la facultat.
A les 11 del matí havia un acte institucional en la Plaça d'Europa. El Magnífic rector de la nostra universitat i el president del legítim òrgan de representació estudiantil parlaven en favor del País Valencià i de la llengua. La qual cosa resulta bastant paradoxal, ja que en el nou grau de traducció es va intentar crear una línia en valencià i des de rectorat es va tirar per a arrere, no sé si és la millor manera de defensar la llengua... sense contar amb el fet que l'accent a la murciana del valencià d'Anabel és molt més natural que el del nostre presi xixonenc Cristian. Com era d'esperar, en l'acte institucional ens vam presentar Anabel, Araks i jo amb la idea de posar un poc nerviosos als dos protagonistes. Quan ens acostàvem a Cristian, com qui no vol la cosa, es va donar la volta. Jo, que volia picar un poc, em vaig acostar sigilosament i li vaig dir: Cristian, venim a parlar amb tu i passes de nosaltres... segons ell la casualitat es va creuar en el seu camí i just en el moment en el qual li sonreiamos de manera falsa i irònica, va decidir anar-se'n a parlar amb algú que estava a les seues esquenes.
Potser el més destacable de l'acte va ser el fet que el rector es felicitara dues vegades pel treball dels alumnes, i les mirades nervioses que ens dirigiria.
A la una i mitja començava el concert de Pau Alabajos. Ell i Laura Navarro (la violinista que sempre li acompanya) van arribar un poc abans de la una per a fer la prova de so. Ambdós molt simpàtics. Dues persones normals, amb el do de fer màgia amb la música. Algun dia entendré perquè als meus vint-i-quatre anys no puc evitar fer de grupi, encara que aquesta vegada ens va servir d'alguna cosa a Araks i a mi, ja que Pau va informar de l'assemblea en el concert (Un punt per a la Assemblea d'Estudiants, en un acte organitzat per Campus Jove). Des d'aquest raconet vull donar-li les gràcies. El poc que vaig poder veure del concert ho vaig gaudir com una xiqueta, una pena que no tocaren "cançó explícita" en la mitja hora que vam poder estar presents. Just quan ens anàvem van començar a tocar Euskadi Batega, de camí a l'assemblea amb els pèls de punta. Genials. Promet que el pròxim concert ho gaudiré senser, i amb moltíssimes ganes després d'aquest aperitiu... de bo de bo, gràcies.
L'assemblea va eixir millor del que esperàvem, però no tan bé com haguérem volgut. Havia gent nova, sobretot de primer, i hem format un grup maco en traducció, la qual cosa vaig creure que mai podria passar. Ja tenim pla d'acció i un objectiu concret. I moltes ganes després d'aquesta primera prova. 30 persones per a una primera assemblea de facultat no està gens mal. 30 persones que s'han organitzat amb efectivitat i eficiència, com bons bolonyesos que som (ironia).
Ha estat un dia molt llarg i molt intens. El cansament em pot.
De nou gràcies a Pau Alabajos i a Laura Navarro, i a tota la gent que contínua la lluita per un món millor. "La clau és creure en la esperança que ens fa seguir en peu, i esborrar la por que esclata en la teua veu..."
PD. A més, aquesta vesprada m'han retornat el meu cd de Lluis Llach, ja puc tornar a gaudir d'ell...
PD2. Araks, gracies també a tu... per ser com ets...
A les 11 del matí havia un acte institucional en la Plaça d'Europa. El Magnífic rector de la nostra universitat i el president del legítim òrgan de representació estudiantil parlaven en favor del País Valencià i de la llengua. La qual cosa resulta bastant paradoxal, ja que en el nou grau de traducció es va intentar crear una línia en valencià i des de rectorat es va tirar per a arrere, no sé si és la millor manera de defensar la llengua... sense contar amb el fet que l'accent a la murciana del valencià d'Anabel és molt més natural que el del nostre presi xixonenc Cristian. Com era d'esperar, en l'acte institucional ens vam presentar Anabel, Araks i jo amb la idea de posar un poc nerviosos als dos protagonistes. Quan ens acostàvem a Cristian, com qui no vol la cosa, es va donar la volta. Jo, que volia picar un poc, em vaig acostar sigilosament i li vaig dir: Cristian, venim a parlar amb tu i passes de nosaltres... segons ell la casualitat es va creuar en el seu camí i just en el moment en el qual li sonreiamos de manera falsa i irònica, va decidir anar-se'n a parlar amb algú que estava a les seues esquenes.
Potser el més destacable de l'acte va ser el fet que el rector es felicitara dues vegades pel treball dels alumnes, i les mirades nervioses que ens dirigiria.
A la una i mitja començava el concert de Pau Alabajos. Ell i Laura Navarro (la violinista que sempre li acompanya) van arribar un poc abans de la una per a fer la prova de so. Ambdós molt simpàtics. Dues persones normals, amb el do de fer màgia amb la música. Algun dia entendré perquè als meus vint-i-quatre anys no puc evitar fer de grupi, encara que aquesta vegada ens va servir d'alguna cosa a Araks i a mi, ja que Pau va informar de l'assemblea en el concert (Un punt per a la Assemblea d'Estudiants, en un acte organitzat per Campus Jove). Des d'aquest raconet vull donar-li les gràcies. El poc que vaig poder veure del concert ho vaig gaudir com una xiqueta, una pena que no tocaren "cançó explícita" en la mitja hora que vam poder estar presents. Just quan ens anàvem van començar a tocar Euskadi Batega, de camí a l'assemblea amb els pèls de punta. Genials. Promet que el pròxim concert ho gaudiré senser, i amb moltíssimes ganes després d'aquest aperitiu... de bo de bo, gràcies.
L'assemblea va eixir millor del que esperàvem, però no tan bé com haguérem volgut. Havia gent nova, sobretot de primer, i hem format un grup maco en traducció, la qual cosa vaig creure que mai podria passar. Ja tenim pla d'acció i un objectiu concret. I moltes ganes després d'aquesta primera prova. 30 persones per a una primera assemblea de facultat no està gens mal. 30 persones que s'han organitzat amb efectivitat i eficiència, com bons bolonyesos que som (ironia).
Ha estat un dia molt llarg i molt intens. El cansament em pot.
De nou gràcies a Pau Alabajos i a Laura Navarro, i a tota la gent que contínua la lluita per un món millor. "La clau és creure en la esperança que ens fa seguir en peu, i esborrar la por que esclata en la teua veu..."
PD. A més, aquesta vesprada m'han retornat el meu cd de Lluis Llach, ja puc tornar a gaudir d'ell...
PD2. Araks, gracies també a tu... per ser com ets...
0 susurros:
Publicar un comentario en la entrada