Infinito, l'infinit...

A veces basta una mirada para que sonrías,
una mirada amiga que te agarre bien fuerte;
una mirada que no se canse de mirar...

Tinc els llavis rojos de mordre la ràbia,
la revolta del meu cor encès i perdut
en aquesta infeliç tardor de l'estiu;
tinc el somriure sin sueño,
tan sólo una risa macabra de dolor
que recorre, com un calfret, tot el meu cos.

A veces, una mirada basta para continuar viviendo,
perquè hi ha voltes que la tristesa s'amaga
en aquell racò que guardes per als moments més tendres;
a veces basta esa mirada amiga que no se canse
de las húmedas caricias de tu llanto.

Tinc la mirada perduda en la distancia,
tinc la pupil·la esquerdada de buscar
darrere dels vostres cossos inerts i malaurats;
tinc la llengua desgastada,
de defender lo humano y atacar a la muerte
pèrque no continue creixent aquesta gangrena social
a la qual coneixem per indiferència.

A veces basta una mirada para que sonrías,
una mirada amiga que te agarre bien fuerte;
una mirada que no se canse de mirar...

A veces basta una mirada para que sonrías,
para llenar de color el hueco desde el cual gritas
desgarrando tu garganta.
A veces necesitas una respuesta contundente
contra el odio que intenta refugiarse cerca de tu alma,
i l'infinit d'una mirada pot ser el segon que canvie la teua vida
per a sempre.

Porque a ambos lados de la impotencia se sonrojan
los pétalos de la esperanza,
que esperen la mirada que els arreplegue
de l'aiguamoll en el qual estan sumits...
y les de la fuerza para romper las cadenas.

És només un segon... i perduda en aquesta mirada
ja pots somriure sense por que el somni es ria de tu.
És només eixe segon entre la vida i la mort,
només un segon.