Recinto de mi

Se me ha olvidado escribir la historia en los versos del alba,

dormir acurrucada en las alas de su mirada.

Como un diminuto reloj, cuyos segundos traspasan las horas y las voltean, la espera se convierte en una patria que golpea con fuerza la esperanza, y la despedaza la destroza la apelmaza la recorta... Un pequeño reloj que en su camino de manecillas estrechas clama por la vida / su vida.

No es vacío, es más bien una pequeña soledad hambrienta que se diluye entre mis párpados y se expande hacia un infinito corazón. Porque esta noche no tengo a quien dirigir las palabras más hermosas, y me abrazo a mí misma para abrazaros a todas las personas que me habitáis, como suspiritos que crecen en mis entrañas y me aligeran el camino y me oxigenan el pensamiento y me acunan silenciosas.

La belleza del tiempo enredándose en las caricias etéreas de las miradas que saben que no deben rozarse, y se escapan con un suave tintineo de campanas azules, como mariposas.

Pregúntame, y te diré que espero al viento entre mis ramas. Y con el iris cayendo entre las lágrimas me sonrojaré me volveré translúcida me fundiré: me enamoraré. No te asustes si eres tú quien alimenta mis sueños esta noche, es el frío que me arroja contra el abismo y confunde mis sentidos entre la espesa niebla de la huida. ¿Huyes?, vuelves a preguntarme como si la tristeza se hubiera apoderado de tí en el mismo instante en el que pronuncié el fatigoso verbo. Huyo, en espiral hacia mi mismo centro, me busco constante igual que ayer -aquel ayer de tiempos más remotos- buscaba en otros algo que solo yo podía ofrecerme para ofrecérselo al mundo.

Silencio.

¡Ay! Ahora respiras. Era amor, sí. ¿Crees? No, no creo, no me mires como se mira al diablo cuando te encuentras frente a él en el espejo. Me confundes, adviertes. Vivo confundida con el aire la yerba la bruma de las pupilas de aquellos a quienes amo la palabra la música la razón y la locura. Soy el cónclave de mis propias contradicciones. Tal vez por eso te he elegido a ti esta noche, para que no me entiendas no sepas quien eres no me preguntes y no tenga que responderte, para que no me ames y de esta forma no tenga que amarte a la manera en que se aman la magia los segundos y el infinito.

A través de unos ojos

He soñado contigo, eras hielo y fuego fatuo. Eras la concepción del universo. En mi sueño te aparecías sereno antes mí, y yo sólo era una idea, un surco liviano de tu infinita existencia. Me bastó con sonreir para conceptualizarme. Como concepto zizaguée a través de tí buscando materializarme en sentimiento. Llegó el caos. Caos como ausencia del orden preconcebido. Dejaste de ser hielo y fuego fatuo. Ya no eras universo. Yo dejé de ser idea y concepto.
Te convertiste en asterisco. Yo me convertí en suspiro, y mi aliento te voló en un círculo como reloj usado que ya no sabe medir el tiempo...

Quasevol 7 d'octubre a la UA

Em vaig alçar aquest matí sense massa ànims. Estava nerviosa perquè no tenia massa clar com es desenvoluparia l'assemblea de la facultat. Havia quedat amb Araks davant del rectorat per a passar per registre unes cosetes i després panfletear a la facultat.

A les 11 del matí havia un acte institucional en la Plaça d'Europa. El Magnífic rector de la nostra universitat i el president del legítim òrgan de representació estudiantil parlaven en favor del País Valencià i de la llengua. La qual cosa resulta bastant paradoxal, ja que en el nou grau de traducció es va intentar crear una línia en valencià i des de rectorat es va tirar per a arrere, no sé si és la millor manera de defensar la llengua... sense contar amb el fet que l'accent a la murciana del valencià d'Anabel és molt més natural que el del nostre presi xixonenc Cristian. Com era d'esperar, en l'acte institucional ens vam presentar Anabel, Araks i jo amb la idea de posar un poc nerviosos als dos protagonistes. Quan ens acostàvem a Cristian, com qui no vol la cosa, es va donar la volta. Jo, que volia picar un poc, em vaig acostar sigilosament i li vaig dir: Cristian, venim a parlar amb tu i passes de nosaltres... segons ell la casualitat es va creuar en el seu camí i just en el moment en el qual li sonreiamos de manera falsa i irònica, va decidir anar-se'n a parlar amb algú que estava a les seues esquenes.
Potser el més destacable de l'acte va ser el fet que el rector es felicitara dues vegades pel treball dels alumnes, i les mirades nervioses que ens dirigiria.

A la una i mitja començava el concert de Pau Alabajos. Ell i Laura Navarro (la violinista que sempre li acompanya) van arribar un poc abans de la una per a fer la prova de so. Ambdós molt simpàtics. Dues persones normals, amb el do de fer màgia amb la música. Algun dia entendré perquè als meus vint-i-quatre anys no puc evitar fer de grupi, encara que aquesta vegada ens va servir d'alguna cosa a Araks i a mi, ja que Pau va informar de l'assemblea en el concert (Un punt per a la Assemblea d'Estudiants, en un acte organitzat per Campus Jove). Des d'aquest raconet vull donar-li les gràcies. El poc que vaig poder veure del concert ho vaig gaudir com una xiqueta, una pena que no tocaren "cançó explícita" en la mitja hora que vam poder estar presents. Just quan ens anàvem van començar a tocar Euskadi Batega, de camí a l'assemblea amb els pèls de punta. Genials. Promet que el pròxim concert ho gaudiré senser, i amb moltíssimes ganes després d'aquest aperitiu... de bo de bo, gràcies.

L'assemblea va eixir millor del que esperàvem, però no tan bé com haguérem volgut. Havia gent nova, sobretot de primer, i hem format un grup maco en traducció, la qual cosa vaig creure que mai podria passar. Ja tenim pla d'acció i un objectiu concret. I moltes ganes després d'aquesta primera prova. 30 persones per a una primera assemblea de facultat no està gens mal. 30 persones que s'han organitzat amb efectivitat i eficiència, com bons bolonyesos que som (ironia).

Ha estat un dia molt llarg i molt intens. El cansament em pot.

De nou gràcies a Pau Alabajos i a Laura Navarro, i a tota la gent que contínua la lluita per un món millor. "La clau és creure en la esperança que ens fa seguir en peu, i esborrar la por que esclata en la teua veu..."

PD. A més, aquesta vesprada m'han retornat el meu cd de Lluis Llach, ja puc tornar a gaudir d'ell...

PD2. Araks, gracies també a tu... per ser com ets...